2.2 Optimització de sistemes operatius monousuari, multiusuari, i en xarxa:

SISTEMA OPERATIU

Abans de definir què és un sistema operatiu (SO), cal recordar dos aspectes relacionats amb l’ordinador: 

el maquinari i el programari. L’ordinador està format per dos elements fonamentals: l’element físic o maquinari i l’element lògic o programari.

• El maquinari (hardware) fa referència a tot allò que podem veure i tocar (el monitor, el teclat, la CPU, etc.).
• El programari (software) fa referència als elements que no tenen existència física, com les idees, els conceptes, els programes, les aplicacions, etc.

Actualment, un ordinador és una màquina molt complexa que pot constar d’un o més processadors, discos, escàners, targetes de comunicacions, impressores, mòdems, etc. Els dispositius que conté són de tipus divers (òptics, magnètics, etc.), tenen un funcionament molt variat (alguns comparteixen el mateix dispositiu), la tecnologia de funcionament és diferent i el tipus de suport utilitzat té també característiques diferents.

Així, si un usuari vol fer servir aquest sistema de manera eficient, necessita conèixer-ne les característiques, controlar-ne el funcionament, etc.

Per tant, cal pensar que hi ha d’haver una solució que permeti als usuaris utilitzar aquesta màquina d’una manera més senzilla, fàcil i eficient.

El problema s’ha resolt posant per sobre del maquinari una capa de programari amb l’objectiu de gestionar les diferents parts de l’ordinador de manera eficient i, alhora, presentar a l’usuari una màquina virtual molt més senzilla d’entendre i, per tant, més fàcil de fer servir. Aquesta capa de programari és l’anomenat programari del sistema, la part més important del qual és el sistema operatiu.

Abans de definir de diferents maneres el concepte de sistema operatiu, cal indicar el significat de sistema informàtic.

El sistema informàtic és el conjunt d’elements necessaris per a la realització i utilització d’aplicacions informàtiques. Els seus components són els següents:

1. Maquinari
2. Sistema operatiu
3. Programes d’aplicació
4. Usuaris

1) El maquinari proporciona els recursos bàsics del sistema informàtic: el processador, la memòria, els dispositius d’E/S, etc.

2) El sistema operatiu és un conjunt de programes que serveixen d’intermediari o interfície entre els usuaris i els programes d’aplicació. Es pot considerar com un entorn per executar programes.

3) Els programes d’aplicació són aplicacions informàtiques concretes (per resoldre els problemes de computació dels usuaris). Demanen serveis al sistema operatiu mitjançant crides al sistema.

4) Els usuaris són objectes que fan ús de l’ordinador (persones, altres ordinadors i màquines).

Definició

Podem definir el sistema operatiu tenint en compte diferents paràmetres de valoració:

• Segons la funció que tingui. Un sistema operatiu és el suport lògic que controla el funcionament de l’equip físic.
• Des del punt de vista de l’usuari. Un sistema operatiu és un conjunt de programes i funcions que amaguen els detalls del maquinari, donant a l’usuari un camí senzill i flexible d’accés al sistema.
• Des del punt de vista del gestor de recursos. Un sistema operatiu és l’administrador de recursos oferts pel maquinari per obtenir un rendiment eficient.
• Des del punt de vista del sistema i d’operació. Un sistema operatiu és el conjunt de programes relacionats entre ells que contribueixen al fet que l’ordinador faci correctament la seva feina.

Ens podem imaginar un sistema operatiu com els programes que fan utilitzable el maquinari. El maquinari proporciona la “capacitat bruta d’operació”; els sistemes operatius posen aquesta capacitat d’operació a l’abast dels usuaris i administren de manera segura el maquinari per aconseguir un bon rendiment.

Els sistemes operatius són abans de tot administradors de recursos. El recurs principal que administren és el maquinari de l’ordinador (els processadors, els mitjans d’emmagatzematge, els dispositius d’E/S, les dades, etc.).

• En funció de la comoditat i l’eficiència. Un sistema operatiu és un conjunt de programes que actuen com a intermediaris entre l’usuari i el maquinari de l’ordinador, i el seu propòsit és proporcionar l’entorn en què l’usuari pot executar programes. Així doncs, l’objectiu principal d’un sistema operatiu és aconseguir que el sistema de computació s’utilitzi de manera còmoda, i l’objectiu secundari és que el maquinari del computador s’utilitzi de manera eficient.
• Des del punt de vista de comunicació entre l’usuari i el maquinari. Un sistema operatiu és un conjunt de programes que controlen l’execució de programes d’aplicació i actuen com una interfície entre l’usuari i el maquinari d’un computador. Així doncs, un sistema operatiu explota i administra els recursos de maquinari del computador amb l’objectiu de proporcionar un conjunt de serveis als usuaris del sistema.

Els sistemes operatius construeixen recursos d’alt nivell, que denominem virtuals, a força d’amagar els que realment hi ha en el nivell baix, que anomenem físics. En conseqüència, des del punt de vista de l’usuari o del procés, la màquina física és convertida pel sistema operatiu en una màquina virtual, també coneguda com a màquina estesa, que a diferència de la física ofereix a l’usuari moltes més funcions i més comoditat a l’hora de fer-la servir.

A més, el sistema operatiu proporciona serveis dels quals no disposa el maquinari, com per exemple la possibilitat que diversos usuaris utilitzin l’ordinador, la multiprogramació, etc.

En l’esquema podem veure la relació entre els usuaris i el sistema operatiu.

Esquema de relació entre els usuaris i el sistema operatiu

Finalment, podem indicar que els recursos administrats pels sistemes operatius són els següents:

• El processador
• La memòria
• Els dispositius d’E/S
• La información

 Evolució histórica: Optimitzacio dels sistemes operatius

L’evolució dels sistemes operatius ha anat paral·lela a la dels ordinadors.

Les causes principals de l’evolució dels sistemes operatius han estat les següents:

• Les actualitzacions i els nous tipus de maquinari.
• Les demandes de nous serveis.
• La necessitat de resoldre diferents tipus d’errors, com per exemple els bugs.

Tot seguit, farem un petit resum del fets principals que han influït en l’evolució dels sistemes operatius i els relacionarem amb les diferents generacions d’ordinadors.

1) La primera generació (1945-1955)

Els ordinadors d’aquesta època eren de grans dimensions, difícils d’utilitzar, i a més, presentaven una manca de recursos i tenien uns preus molt alts.

Aquestes màquines eren gestionades per l’usuari des d’un tauler d’endolls, on no hi havia sistema operatiu. L’usuari interaccionava directament amb l’ordinador i l’únic llenguatge de programació possible era el llenguatge de màquina.

Després, la gestió del computador es va fer des d’una consola en què cada usuari, i d’un en un, tenia assignat un període de temps durant el qual es convertia en propietari absolut de tot el sistema.

En aquestes màquines, només era possible la monoprogramació, és a dir, l’execució d’un sol programa, que s’introduïa generalment per mitjà de màquines lectores de fitxes perforades. Com que el procés d’introducció de les ordres era molt lent i llarg, es feia pràcticament impossible l’execució de programes mitjans i grans en aquest entorn.

2) La segona generació (1955-1965)

Transistors

La invenció del transistor va canviar radicalment el món dels ordinadors: com que eren més petits i més fiables que les vàlvules de buit, els ordinadors ja es podien fabricar amb la idea de ser venuts. Es tractava de màquines molt cares que només eren a l’abast de grans corporacions (institucions com l’exèrcit, les universitats i el govern).

Lector de targetes perforades

Apareixen dispositius d’E/S nous: els lectors de targetes perforades i les impressores.

S’inventen dispositius d’emmagatzematge nous: les unitats de cintes magnètiques.

Es desenvolupa el primer programari, que inclou assembladors, llenguatges de programació, carregadors, muntadors, biblioteques de diferents tipus i rutines estàndard d’E/S dels diferents dispositius que es podien utilitzar en els programes.

Aquest nou entorn millora considerablement el procés de programació i execució de programes respecte de l’etapa inicial.

La manera d’operar dels sistemes continuava essent poc eficaç a causa de les diverses operacions manuals. Per això s’intentava aprofitar el temps perdut i augmentar la utilització dels recursos del sistema per eliminar els temps morts generats per les operacions manuals.

El primer objectiu va ser intentar automatitzar al màxim les operacions mitjançant l’ús del maquinari. Per a això, es va crear la figura de l’operador.

L’operador era un especialista en el funcionament de l’ordinador que tenia com a missió controlar el sistema, carregar programes, obtenir els resultats, etc.

L’operador agrupava les feines amb els recursos físics i lògics semblants i les executava com si fossin un únic bloc. Per exemple, si en totes les feines apareixien programes escrits en un mateix llenguatge de programació, es reunien els programes els uns darrere els altres i així s’aconseguia que, carregant el compilador una sola vegada, es pogués utilitzar molt més i s’obtenia un estalvi de temps. Aquest sistema s’anomena sistema per lots o sistema batch.

El sistema per lots són tasques que l’ordinador executa una a continuació de l’altra i de manera seqüencial.

Perquè aquest sistema sigui possible, cal indicar al sistema operatiu quan comença i acaba un programa dintre del bloc. En aquest punt cal introduir el concepte de llenguatge de control de feines (JCL), que permet separar blocs de processos mitjançant la utilització de fitxes perforades i amb una determinada informació.

Sistema per lots

Malgrat això, la CPU continuava estant molt de temps aturada. El problema era la diferència de velocitat que hi havia entre la CPU i els perifèrics.

Per intentar reduir això, va aparèixer el treball fora de línia (off-line). Mentre els programes escrits en targetes es llegien i es passaven a cinta en una màquina, en una altra es podien anar executant altres programes que ja havien estat carregats anteriorment.

Els dispositius fora de línia funcionen sense haver d’estar connectats a la CPU. Són, per exemple, màquines perforadores de fitxes i de cintes perforades.

Posteriorment es van idear altres tècniques, com l’emmagatzematge a la memòria intermèdia (buffering). Aquesta tècnica consisteix a carregar les dades de la cinta en una memòria intermèdia i, quan aquesta és plena, abocar-les de cop a la memòria principal. Mentre el processador treballa, es torna a carregar la memòria intermèdia. L’emmagatzematge a la memòria intermèdia és una tècnica que fa servir les memòries intermèdies dels dispositius per a l’intercanvi de dades entre els dispositius i la memòria principal.

Una altra tècnica va ser la gestió de cues (spooling o spool), que es va començar a utilitzar en el moment en què va aparèixer el disc magnètic amb l’ús de l’accés aleatori. Aquesta tècnica es fonamenta en el fet que la sortida d’informació d’un programa s’envia a una memòria intermèdia i després a un disc magnètic, on espera poder ser tractada per una impressora o qualsevol altre perifèric de sortida que en aquests moments no pot donar servei per diferents causes (per exemple, pot estar ocupat). El processador pot executar una feina mentre se n’imprimeix una altra.

Un sistema de gestió de cues el podem interpretar com una cua d’arxius que esperen el seu torn perquè es faci la feina per a la qual es van crear: ser impresos, gravats en cinta, etc. La gestió d’aquesta cua es pot fer per la tècnica FIFO o per prioritats, etc.

La gestió de cues és una tècnica que utilitza els discos durs per emmagatzemar temporalment la informació que ha de gestionar per un dispositiu.

3) Tercera generació (1965-1980)

La tercera generació es fonamenta tecnològicament en els circuits integrats. Els ordinadors d’aquesta època són molt més petits i ràpids. Es fan servir nous mecanismes de gestió del maquinari, com per exemple les tècniques de les interrupcions, la protecció de memòria, etc.

Circuits integrats

Paral·lelament, es desenvoupen nous maquinaris amb els seus programaris corresponents. Tot això ha donat lloc a un nou entorn de treball amb les característiques següents:

1. Perifèrics més ràpids i efectius.
2. Terminals remots per accedir a bancs de dades.
3. Programari de base adaptat a l’usuari, la qual cosa permet l’ús de llenguatges universals pensats per ser utilitzats en diferents tipus d’ordinadors (és el que s’anomena portabilitat).
4. Estandardització dels llenguatges d’alt nivell i aparició d’altres de nous, com el Basic i el Pascal.
5. Aparició de la multiprogramació com una de les tècniques més innovadores.

La multiprogramació o programació concurrent és una manera de treballar en què podem executar més d'un programa exactament (no en el mateix moment) amb l'objectiu d'aprofitar al màxim els recursos.

En el tractament de dades, un tant per cent elevat el representen les operacions d’E/S, per la qual cosa és necessari millorar el procés per aconseguir temps de resposta més baixos. La solució es troba en la introducció de la programació concurrent.

Aquesta tècnica va fer replantejar l’estructura del sistema operatiu. Així, es comença a parlar del nucli del sistema operatiu.

El nucli està format per rutines que gestionen la memòria central, el processador, els perifèrics i altres recursos, responent les peticions dels dispositius d’E/S. El nucli només entra en acció si ho demana un programa o un dispositiu.

Aquesta nova filosofia implica nous dispositius com els que esmentem a continuació: mecanismes d’interrupció, temporització, mecanismes deprotecció de la memòria, etc.

El problema de la multiprogramació és que deixa d’executar un programa i passa a executar-ne un altre que estigui pendent d’execució, sempre que el programa que s’executa faci una operació d’E/S o finalitzi. A causa d’aquest funcionament, el temps de resposta que té un ordinador que està connectat de manera interactiva, en diàleg continu amb l’usuari, pot ser considerablement llarg.

Per resoldre aquest problema, es proposa un nou mecanisme anomenat temps compartit. Els programes que competeixen pels recursos del sistema tenen assignada la CPU durant un període de temps limitat anomenat quàntum. Així, quan un programa deixa d’executar-se, allibera la CPU.

Aquesta manera de treballar implica que l’organització no es fa per tasques sinó per sessions.

Una sessió és tot el conjunt de tasques que es fan des que un usuari es connecta a l’ordinador fins que acaba o se’n desconnecta. Durant aquest temps, es poden dur a terme multitud d’operacions controlades per un procés anomenat intèrpret d’ordres, que manté un diàleg entre l’usuari i el sistema operatiu.

4) Quarta generació (1980-?)

Amb la utilització dels circuits integrats de diferents nivells d’integració (LSI/VLSI), s’inicia l’era dels ordinadors personals, als quals es poden aplicar tots els mecanismes desenvolupats fins a aquells moments, tant de maquinari com de programari.

S’introdueix el concepte de sistema operatiu en temps real, referit als sistemes que tenen un temps de resposta curt davant de qualsevol petició.

Aquesta tècnica s’aplica en programes dedicats al control de processos utilitzant elements d’entrada on és necessària una resposta ràpida sobre el sistema que es vol controlar.

També apareixen els conceptes de procés distribuït i sistemes en xarxa, que estan relacionats amb la interconnexió d’ordinadors entre ells per poder compartir recursos.

Una xarxa d’ordinadors és un conjunt d’ordinadors interconnectats amb la finalitat de compartir recursos. En funció de la grandària podem parlar de LAN, MAN i WAN.

Un sistema distribuït és un entorn en què diversos ordinadors o nusos es distribueixen les tasques del sistema operatiu.

En l’actualitat, la quantitat d’informació que s’ha de manipular augmenta contínuament. Això implica que moltes vegades els ordinadors actuals no tenen la capacitat per poder gestionar aquesta gran quantitat d’informació. S’han buscat possibles solucions, i una pot ser el desenvolupament d’ordinadors que tinguin més d’un processador i que puguin treballar conjuntament. En aquests ordinadors, el sistema operatiu ha d’administrar els processadors de tal manera que la càrrega i el repartiment de la feina sigui equilibrat: és el que anomenem multiprocés.

El multiprocés és una tècnica en què podem executar més d’una tasca a la vegada (en el mateix moment), ja que en un mateix ordinador hi ha més d’una CPU.

Classificació dels sistemes operatius

Podem classificar els sistemes operatius seguint els criteris següents:

1) Segons la utilització de recursos. Aquesta classificació fa referència al nombre de programes que es volen executar simultàniament.

Ordenador multitarea

• Sistemes monoprogramats. Només admeten un programa en el sistema i no permeten fer ús de les tècniques de multiprogramació.El programa és carregat a la memòria i és allà fins que acaba de ser executat. Durant aquest període de temps no es pot executar cap altre programa.
• Sistemes multiprogramats o multitasca. Fan servir tècniques de multiprogramació i poden admetre un o més programes d’un o diversos usuaris simultàniament. Aquests sistemes els podem classificar de la manera següent:
• Multitasca apropiativa. Consisteix en el fet que el sistema operatiu pot prendre el control que té un programa sobre el processador.
• Multitasca cooperativa. El programa controla el processador i és el responsable que altres programes també es puguin executar.

2) Segons la interactivitat. Aquesta classificació té en compte el tipus de feina a què estan destinats els sistemes.

• Sistemes de processament per lots (batch processing). Poden utilitzar la multiprogramació per executar uns quants programes a la vegada. En el procés per lots, cada tasca efectua una sèrie de passos seqüencials relacionats. Tots els paquets d’una mateixa tasca s’ajunten per formar un únic lot.
• Sistemes en temps compartit (time sharing). Accepten que diversos programes competeixin pels recursos del sistema. Això implica que la CPU és assignada durant un període de temps limitatanomenat quàntum. Així, quan un programa deixa d’executar-se, allibera la CPU.
• Sistemes en temps real (real time). Són sistemes multiprogramats i interactius més exigents, basats en una resposta ràpida sobre els sistemes que es volen controlar a partir de les informacions rebudes.Els sistemes que no necessiten una resposta ràpida s’anomenen en temps diferit.

3) Segons el nombre d’usuaris. També podem classificar els sistemes en funció del nombre d’usuaris que poden accedir a un ordinador.

Sistema monousuario

• Sistemes monousuari. Només permeten en un determinat momento la connexió d’un únic usuari al sistema. Fan servir tècniques de monoprogramació, que executen un únic programa, o poden ser sistemes multiprogramats, que faciliten a l’usuari l’execució d’uns quants programes a la vegada.
• Sistemes multiusuari. Utilitzen tècniques de multiprogramació i ofereixen la possibilitat que diversos usuaris accedeixin a la vegada al sistema. Aquí també es pot donar temps real i temps compartit.

sistema multiusuario

4) Segons el tipus d’aplicació. Aquesta classificació es basa en el tipus d’aplicacions informàtiques que executarà el sistema.

• Sistemes de propòsit general. Es caracteritzen per la seva capacitat de poder executar qualsevol tipus d’aplicació informàtica.
• Sistemes de propòsit especial. S’han dissenyat específicament per donar servei a determinades aplicacions informàtiques.

5) Segons el nombre de processadors. Aquesta classificació es basa en la quantitat de processadors de què disposa l’ordinador.

• Sistemes monoprocessadors. L’ordinador disposa d’una única CPU i, per tant, tots els programes s’han d’executar a la mateixa CPU.
• Sistemes multiprocessadors o multiprocés. L’ordinador disposa de diverses CPU, la qual cosa permet que una mateixa feina o diferents feines es puguin executar en CPU diferents.

6) Segons la distribució de les tasques del sistema. La feina es reparteix entre diversos processadors connectats en xarxa.

• Sistemes distribuïts. Cada processador té la seva pròpia memoria local, és a dir, els processadors no comparteixen rellotge. La comunicación entre ells es fa per mitjà de línies de comunicació, busos d’alta velocitat o línies telefòniques. Hi pot haver processadors de diferents grandàries i funcions. Cada sistema situat a cada màquina pot executar tasques diferents i específiques, i d’aquesta manera, millorar el rendiment del sistema.
• Sistemes centralitzats. Una mateixa màquina executa totes les tasques del sistema operatiu.

Tendències actuals i futures dels sistemes operatius

Les tendències actuals i futures dels sistemes operatius les podem resumir en els punts següents:

• Paral·lelisme

1. Increment de multiprocessadors
2. Extensió de llenguatges paral·lels

• Commutació distribuïda: increment de les xarxes d’ordinadors connectades
• Sistemes tolerants a fallades
• Interfícies més amigables per als usuaris

1. Desenvolupament d’interfícies gràfiques
2. Incorporació del multimèdia en les interfícies
3. Reconeixement de la veu
4. Immersió en l’entorn: realitat virtual 3D (tres dimensions).

• Sistemes oberts: estandardització de sistemes per compatibilitzar els diferents fabricants pel que fa al següent

1. Comunicacions de xarxa
2. Interfícies d’usuari ofertes
3. Aplicacions ofertes (diverses plataformes).

• Sistemes orientats a objectes: aplicació de tècniques d’orientació a objectes en els sistemes operatius
• Personalitats múltiples: en una mateixa màquina i en un sistema operatiu bàsic hi pot haver diferents sistemes operatius

Sistemes operatius actuals

En el camp de la informàtica hi ha un gran nombre de sistemes operatius, alguns dels quals són simples adaptacions o variacions d’altres. Podem distingir els següents:

a) Dins dels sistemes de tipus multiusuari:

Veurem el sistema operatiu des d’un altre punt de vista: el de la compartició. El sistema Linux, és un sistema multiusuari que deriva de Unix. Té un funcionament bàsic molt similar al d’un sistema monousuari, com l’MS-DOS, i de fet, les seves ordres van tenir el seu origen en sistemes com Unix. Tot això ho podem constatar en les moltes semblances dels dos sistemes. Cal destacar:

1. MVS. És un sistema basat en l’arquitectura 370 d’IBM. Al començament dels anys vuitanta apareixen les versions més potents, com l’MVS/SP, i un any més tard, la versió MVS/ESA, amb més prestacions. Hi ha una varietat denominada VM que converteix una única màquina real en un conjunt de màquines virtuals. Dins d’aquesta màquina, l’usuari pot executar qualsevol sistema operatiu.
2. DECVMS o VMS de DEC. Són sistemes basats en l’arquitectura de Digital i tenen l’origen en el sistema operatiu VMS dels sistemes VAX. Pretenen que les aplicacions puguin compartir la informació i els recursos independentment del sistema informàtic en què s’executen.
3. Unix. És un sistema multiusuari creat a partir del llenguatge C. És modular i admet programes de diferents fabricants. El nucli és interactiu, l’intèrpret d’ordres es pot convertir en un llenguatge de programació, i té moltes utilitats i eines de desenvolupament. En el mercat hi ha diverses versions amb una certa compatibilitat entre elles: SCO Unix, Linux, BSD, AIX, Solaris, etc.

b) Dins dels sistemes de tipus monousuari tenim els següents:

Els primers sistemes operatius monousuaris van ser l’MS-DOS i el Windows 2000, ambdós distribuïts per l’empresa Microsoft.

1. OS/2. És un sistema multitasca dissenyat per a ordinadors personals. El seu funcionament es basa en un processador per a cada usuari i disposa d’una interfície gràfica de connexió. També hi ha versions per a xarxa (OS/2 WARP Server).
2. DOS. És un sistema operatiu monotasca i monousuari. S’ha utilitzat molt des de l’aparició del primer PC. Avui dia, la tendència és que a curt termini desaparegui per les limitacions que presenta. Hi ha diferents fabricants, que el comercialitzen amb diferents noms. Les marques més conegudes són les versions MS-DOS (Microsoft) i PC-DOS (IBM).
3. Windows-x. Té una arquitectura de 32 bits, multitasca que permet d’executar múltiples aplicacions simultàniament i de manera completa sempre que les aplicacions siguin de trenta-dos bits. Destaca per tenir un entorn gràfic molt potent. Hi ha diferents versions amb característiques diferents: Windows 3.x, Windows 95, Windows 98, Windows NT Workstation, Windows 2000 Professional Edition, Windows 2003 Standard Edition, etc. Tots aquests sistemes operatius, tant si són del tipus monousuari com multiusuari, han incorporat poc o molt la interfície gràfica d’usuari (GUI), que permet una utilització més fàcil del sistema gràcies a elements gràfics.
   

c) Un altre factor que cal tenir en compte, i que està relacionat amb els sistemes operatius actuals, són les xarxes locals, algunes de les quals fan servir sistemes operatius especials (Windows NT Server, Windows 2000 Server, Windows 2003 Enterprise Edition, etc.) i d’altres que funcionen eficientment amb modificacions dels sistemes operatius comentats anteriorment (Unix/Xenix, OS/2 i DOS).

Cada sistema operatiu té les seves pròpies limitacions, normalment a causa de la seva filosofia de funcionament o de les disponibilitats de memòria i de recursos físics.

En el món MVS preval la seguretat i la fiabilitat de les aplicacions, mentre que en altres entorns es valoren més les capacitats de càlcul o la rapidesa del desenvolupament.

Els sistemes operatius propietaris de l’entorn dels miniordinadors, com l’OS/400, creat per a l’ordinador IBM AS/400, i el VMS de DEC, creat per al WAX Computer, tenen un futur lligat al maquinari concret.

Unix s’ha creat i pensat per a tot tipus d’ordinadors, la qual cosa ha provocat que algunes versions s’hagin hagut de reduir per poder-les utilitzar als PC (Minix). Avui dia, però, el desenvolupament dels microordinadors de trenta-dos bits, amb capacitats més potents de maquinari, li augura un futur molt prometedor, especialment la versió Linux, perquè utilitzar-la és gratuït i evoluciona contínuament.

Xarxes locals

Els sistemes DOS estan limitats pel fet que són monousuari i monotasca, excepte si es combinen amb versions de l’entorn Windows 9x, que ofereixen la possibilitat de poder treballar en multitasca. L’aparició de les xarxes d’àrea local (LAN) ha resolt algunes limitacions, ja que avui dia hi ha la possibilitat de la integració entre sistemes, cosa que fa pocs anys era impensable (Unix/NetWare, Unix/Windows-x, Unix/DOS, etc.).

Durant la dècada dels noranta va sorgir un nou entorn, el dels sistemes client-servidor. Aquest concepte no està limitat a la grandària dels ordinadors, sinó a la funció que tenen. L’aparició de les xarxes d’ordinadors personals interconnectades va motivar que sorgissin nous equips, la funció essencial dels quals era centralitzar determinats serveis per oferir-los a un conjunt d’ordinadors de la xarxa. Un servidor pot, per exemple, oferir disc dur a altres ordinadors i això fa que la capacitat d’emmagatzematge d’aquests o, fins i tot, tenir l’única còpia de les aplicacions. Els sistemes operatius més utilitzats per a sistemes client-servidor són Unix, OS/2, iWindows NT, Windows 2000 Server, Windows 2003 Standard Edition, etc.